En segon lloc, Noves glòries a Espanya és una magnífica aproximació a la societat valenciana del darrer quart de segle XX i principi del XXI. No és que no s’hagin fet molts intents d’anàlisi d’una societat tan complexa i contradictòria com aquesta, però la novetat —i l’encert— d’aquest exercici és que el retrat del conjunt s’ha fet a través del mirall particular de l’anticatalanisme. Es tracta de seguir una estratègia d’observació que permet apartar-se dels models interpretatius hegemònics, dels punts de vista més habituals i, per dir-ho així, permet revisar-ho tot des d’unes altres coordenades. L’anticatalanisme, que és un element particular però fonamental en la construcció de l’actual identitat política de la societat valenciana, ha servit a Vicent Flor per reconstruir el paisatge complet amb unes bases crítiques innovadores i, en cert sentit, irreverents amb algunes de les perspectives clàssiques i, és clar, amb els seus autors. No en va, l’autor té ben clar que les identitats no són continguts essencials sinó sistemes de relacions resultat de jocs d’interessos i conflictes. I, en aquest cas, l’anticatalanisme no és una excrescència menor, sinó la més gran pantalla d’emmascarament d’aquests interessos i conflictes. Poques vegades una identitat política havia necessitat tant la invenció d’un adversari tan desmesurat per fabricar «autenticitats» tan exagerades com, sovint, extravagants.
Ara bé, Vicent Flor centra el seu focus principal en l’anomenat «blaverisme» i l’estudia amb mirada de clínica, li fa tota mena de proves analítiques i el dissecciona amb precisió de cirurgià. Faig servir la metàfora mèdica de manera intencionada, no tan sols per destacar el detall de l’anàlisi, sinó sobretot la distància amb què és capaç d’observar un objecte que, en la majoria d’assaigs, i no dic que no sigui ideològicament comprensible, és escrutat amb menyspreu més que no pas amb voluntat d’estudi. Però és que l’autor s’hi aproxima des d’una mirada sociològica, i això obliga a un esforç de comprensió acompanyat d’una radical suspensió del judici, que Vicent Flor practica amb una autodisciplina exemplar. En una breu però intensa excusatio, Flor explica amb una gran honestedat professional la seva antiga proximitat al blaverisme i, des del meu punt de vista, aquest és un factor determinant per explicar l’èxit total de la proesa i el perquè d’una aproximació alhora tan subtil com crítica. El resultat és una anàlisi brillant d’un moviment polític que ha sabut sintetitzar, ni que sigui amb un aparent traç gruixut i barroer, populista i agressiu, el perfil de tota una societat.
Finalment, i per bé que no n’és un objectiu principal, Noves glòries a Espanya és també un text que serveix per comprendre millor la dificultat de les relacions entre catalans i valencians. Vist des del nord d’allò que, en un perfil polític baix, s’ha convingut dir-ne «terres de parla catalana» —un punt de vista des del qual la realitat del sud es fa escàpola i, per tant, presa fàcil del tòpic més tronat—, la investigació de Vicent Flor hauria de ser rebuda amb molta atenció. Els interessats en el futur de les relacions entre ambdós territoris s’hi haurien d’interessar, fonamentalment, perquè ens permet comprendre que l’anticatalanisme no és pas una mera agressió política i ideològica contra el nord, sinó que es pot explicar per factors intrínsecs a la mateixa realitat valenciana. És això que explica que es faci el que es faci des del nord, la interpretació des del sud és la mateixa: l’interès es converteix en intromissió, la prudència, en abandó. El blaverisme ha aixecat entre nord i sud una de les fronteres mentals més sòlides i inútils que es puguin imaginar, sempre al servei dels interessos unitaristes d’un Estat que només transigeix amb el sacrifici de la diversitat original que identifica els conversos i els vassalls.
El lector s’adonarà, des de la primera pàgina, que la intensitat documental, descriptiva i analítica de Noves glòries a Espanya és tan gran que el nombre de pàgines que ocupa no fa justícia a la seva extensió real. No som davant d’un d’aquells treballs que anuncien la promesa d’un gran itinerari acadèmic i intel·lectual, sinó que és una obra madura, plena d’inflexions i matisos, complexa i alhora ordenada i clara. És, com aquells petits cubs de concentrat de sopa, una obra que necessita una lectura pausada i atenta fins que tots els elements s’han diluït per tal que el paladar en descobreixi tots els sabors. Cal esperar que la capacitat d’observació i anàlisi de Vicent Flor tingui continuïtat en tantes d’altres cares de la polièdrica realitat social valenciana, algunes de les quals ell mateix ja apunta en aquestes pàgines. No és que estigui massa convençut que el coneixement profund de la realitat social tingui cap conseqüència en la seva transformació —els anys ens tornen escèptics—, però sempre és un consol arribar a comprendre per què les coses són com són i no com ens hauria agradat que fossin. Noves glòries a Espanya no acabarà amb l’anticatalanisme —ni s’ho proposa, és clar— però ara ja sabrem, exactament, de què parlem.
Salvador Cardús i Ros
