dimarts, 28 de juny del 2011

Dimarts 5 de juliol, a les 19'00h, a la FNAC de València, presentació de "Noves glòries a Espanya"

Dimarts 5 de juliol, a les 19'00h, a la FNAC de València, presentació de Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, de Vicent Flor.

Hi intervindran: Mònica Oltra (Diputada de Compromís a les Corts Valencianes), J. J. Pérez Benlloch (periodista), Vicent Flor (autor del llibre) i Vicent Olmos (editor).

dilluns, 27 de juny del 2011

Vicent Flor: “L'anticatalanisme no és un negoci rendible”

Sosté la tesi que el blaverisme, l'anticatalanisme valencià, va condicionar la conformació de la identitat valenciana actual i el sistema polític d'una forma decisiva. “No van ser quatre gats i van tindre molt de poder”, afirma Flor. A la forta implantació social i mediàtica d'aquest moviment, atribueix Flor les “anormals” relacions actuals entre Catalunya i el País Valencià. [Vicent Flor: Noves glòries a Espanya. Anticatalnisme i identitat valenciana, Editorial Afers]

* * *

- Fa la sensació que la passada campanya electoral el PP valencià ha passejat menys el fantasma de l'anticatalanisme.
- Perquè es pensaven que la coalició Compromís no entraria en les Corts. En tot cas, jo crec que s'ha utilitzat prèviament a la campanya. El setge a TV3 no va ser casual, ni dificultar l'actuació de Lluís Llach en la manifestació del 25 d'abril, tampoc.

- En el seu llibre assegura que el blaverisme no s'ha esvaït completament, però en quatre anys el partit polític que genuïnament el representa —al marge del PP—, Coalició Valenciana, ha passat de 42.679 vots a 12.693.
- Els resultats electorals del 22 de maig ens diuen que el PP ha aconseguit establir una hegemonia política al País Valencià presentant-se com el partit que defèn els interessos dels valencians. La tesi és que el blaverisme no ha mort, sinó que ha estat instrumentalitzat i comprat dins un discurs polièdric com és el del PP.

- I podria tornar un partit anticatalanista independent del PP, a l'estil de la Unió Valenciana dels anys huitanta i noranta?
- Ho veig difícil perquè els resultats no els acompanyen. Ara bé, el que tinc clar és que si hi ha alguna possibilitat que el PP perda la Generalitat valenciana en 2015, el fantasma de l'anticatalanisme, dissortadament, tornarà a aparèixer.

- Per què va tindre tant d'èxit el blaverisme?
- Per molts factors, entre els quals jo destacaria que no van ser quatre gats, com s'ha afirmat sempre; que van guanyar la batalla dels símbols; que van aconseguir una legítima representació institucional, cosa que va facilitar la seua visibilitat i projecció social, sobretot en el món faller; que va connectar amb el valencianisme sentimental; i que va tindre líders carismàtics com ara Vicente González Lizondo i Rita Barberá.

- Vostè critica que el valencianisme d'arrel fusteriana [Joan Fuster], contrari al blaverisme, no ha sabut vendre el seu discurs ni tindre un líder amb projecció social?
- Durant la transició es va pecar d'un de excés de racionalisme. Al País Valencià, hi ha un valencianisme que no està ben situat en el terreny de les tradicions i la identitat regional històrica, cosa que el blaverisme aprofita per a estrangeritzar el valencianisme i convertir-lo en una proposta pretesament al servei de l'imperialisme català, quan realment els nacionalistes que vénen de Fuster són els que treballaven pel País Valencià, el valencià i l'autogovern. Crec que s'han de superar errors del discurs del passat i utilitzar el fenomen social de la diputada de Compromís Mònica Oltra per buscar nous líders.

- Lamenta el distanciament entre Catalunya i el País Valencià.
- El blaverisme, en aquest sentit, va se demolidor i molt efectiu. El més dramàtic és que ha afectat tots els teixits. Econòmicament suposa unes pèrdues anuals de 8.300 milions d'euros. Com a negoci, l'anticatalanisme no és rendible.

- Li és incòmode el País Valencià a Catalunya?
- A Catalunya, sovint es percep el País Valencià com a producte de l'anticatalanisme i això li provoca un certa incomoditat, però hi ha una valencianofília.

- No podem parlar, per tant, de relacions normalitzades a curt termini.
- No, però sóc moderadament optimista.

Tere Rodríguez
Avui (10-VI-2011)

dijous, 23 de juny del 2011

Tots a una veu

Un servidor ha de confessar-los que escriu aquestes ratlles encara impressionat per la lectura d’un llibre insòlit. Insòlit per excel·lent i sobretot per rar, perquè un llibre així s’hauria d’haver publicat ja fa temps i ha calgut esperar-lo massa. Em referesc a Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana [Editorial Afers], de Vicent Flor: un estudi sociològic que analitza el fenomen del blaverisme d’una manera documentada, perspicaç i atenta als matisos, que ací poden ser insidiosos.

Els estudiosos valencians han tingut evidents dificultats a l’hora d’encarar-se amb aquest fenomen. En primer lloc pel seu caràcter visceral, difús i contradictori (tradicionalista en el discurs i innovador en els mètodes, regionalista, ma non tanto, etc.), pel seu èxit fulgurant, per la seua capacitat de transformació i, last but not least, perquè era un torpede en la línia de flotació del nacionalisme valencià. D’altra banda, l’escàs coneixement que es tenia dels moviments populistes en dificultava encara més la comprensió. En aquest sentit, el blaverisme no era, com s’ha dit, una anomalia, sinó una variant. La comparació amb fenòmens semblants, a fi d’establir-ne les peculiaritats i els trets comuns, és encara un camp obert.
Per descomptat, fa anys que hi ha intents de caracteritzar el blaverisme, però sovint han pecat d’un simplisme excessiu. Vicent Bello, per exemple, el considerava un feixisme pur i dur, i prou. En general, la bibliografia ha desentranyat prou bé els orígens del moviment en una col·lusió entre un franquisme en retirada, però amb els ressorts de poder intactes, i uns sectors socials atemorits per la veloç modernització de la societat, la crisi econòmica dels 70 i el convuls procés de canvis democràtics, contra una proposta renovadora, nacionalista i d’esquerra que posava en qüestió la nació espanyola, la subordinació social del valencià i l’statu quo sociopolític. Tot això és prou correcte, però no explica ni l’èxit social del blaverisme al llarg del temps ni la seua eficàcia a l’hora d’imposar una visió de la identitat valenciana que, a hores d’ara, és hegemònica (i ací no parlem només de símbols).

Una de les majors dificultats per a entendre els populismes és que, d’un costat, apel·len més als sentiments que a la doctrina i, per això, són extraordinàriament difusos i mal·leables. De l’altre, solen compartir prou trets amb moviments més coneguts, com els nacionalismes i els feixismes. El feixisme, en concret, té un component populista obvi. L’un i els altres pretenen encarnar, en acte, un ideal etern de poble i exclouen els dissidents com a traïdors; s’articulen contra un enemic comú, culpable de tot; són retòricament passadistes (arcàdics o naturalistes), antiracionalistes i molt bel·ligerants. A més, sovint col·laboren. Però les seues diferències no són únicament d’escala. Els populismes són més heterogenis, el contingut doctrinari és molt menor, i l’organització, més laxa. Els populismes són moviments d’estricta reacció contra una amenaça (real o imaginària), rarament obtenen el poder polític o saben sostenir-lo, llevat que la xenofòbia o algun ressentiment llargament covat els atie. En resum, són balbucents en la teoria i multiformes en la pràctica, i, per això, difícils d’estudiar.

Per això té més mèrit que Vicent Flor n’haja estudiat un (el que ens ocupa) molt bé. Ara no puc resumir un llibre dens i ric d’implicacions, però sí que puc dir que, al meu parer, traça un perfil ben convincent dels seus orígens, dinàmica i característiques, i també dels seus efectes. Per a Flor, la catalanofòbia visceral és la principal raó de ser del blaverisme, perquè representa l’alternativa que ha de véncer —parlem d’un regionalisme conservador i, sobretot, espanyol, i el model català en representa un rival absolut en la lluita per l’ànima del poble que ell afirma encarnar—, però no és només això. El blaverisme s’ha constituït com “un populisme conservador que, a partir d’una reformulació de la identitat regional, contribuirà a una formulació identitària que ha expulsat literalment del tauler de joc el nacionalisme valencià”. També ens diu que ha triomfat, perquè configura el marc identitari normal del nostre present. Fets com la reculada en l’ús del valencià es deuen, en no poca mesura, a aquest èxit.

De passada, Flor també diu coses interessants —i vàlides— sobre una societat que ha apostat en massa per la substitució lingüística i la castellanització mental, i sobre un nacionalisme que no va voler actualitzar els aspectes vius del patriotisme regional del qual provenia i que era —per esquifida que ens puga semblar— la seua tradició: un àmbit de pertinença que va cedir estúpidament a un populisme cerril i triomfant. Sobre tot això, hi hauria molt a parlar, precisament perquè aquest és un llibre molt ple de dades i d’idees. Val la pena llegir-lo.
Enric Sòria
El País, “Quadern”, 557 (9-VI-2011), p. 4

dimarts, 7 de juny del 2011

Presentació a València de "Noves glòries a Espanya". Dijous 16 de juny a les 19'30h. al Col·legi Major Rector Peset

L’Editorial Afers es complau a convidar-vos
a l’acte de presentació del llibre
Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana,
de Vicent Flor,
que se celebrarà el dijous, 16 de juny de 2011, a les 19,30 hores,
a la sala de la Muralla del Col·legi Major Rector Peset,
plaça del Forn de Sant Nicolau, 4, de València.

Hi intervindran:

Ramon Lapiedra (Catedràtic emèrit d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València) / Enric Morera (Secretari General del Bloc i Síndic de Compromís a les Corts Valencianes) / Vicent Flor (autor del llibre) / Vicent Olmos (editor)

divendres, 3 de juny del 2011

Novetats editorials d'Afers


Quatre edicions d'Afers. Les darreres. Les podeu trobar a les llibreries des de Perpinyà a Alacant o Elx, passant per Mallorca o Menorca. I a la pàgina web de l'editorial. Són els llibres que ara estan presentant...