Follow by Email

dimecres, 27 de juliol de 2011

Dijous 28 de juliol presentació a Silla de "Noves glòries a Espanya"

Dijous 28 de juliol a les 20'00 hores a la seu del Bloc Nacionalista Valencià-Coalició Compromís de Silla (Carrer Llibertat, 7) tindrà lloc la presentació comarcal de l'Horta de Noves glòries a Espanya. Us esperem a totes i a tots.

Així mateix tindrà lloc la inauguració de l'exposició "Papers" de l'artista Pau Lluesa.

dijous, 14 de juliol de 2011

Parlament de Vicent Flor en la presentació en el Col·legi Major Rector Peset

Bona vesprada a totes i a tots. Moltes gràcies, de tot cor, per compartir estos moments amb mi i amb tots nosaltres. Estar rodejat de tants amics m'ompli de satisfacció.
De fet, qualsevol llibre que signa algú és resultat de les aportacions i dels ajuts de moltes persones. Noves glòries a Espanya, sense dubte, també. Els qui esteu ací, en esta Sala de la Muralla d'un Palau dedicat a un Rector de la Universitat de València afusellat pel règim dictatorial i criminal (sí, dictatorial i criminal) de Francisco Franco, i també més gent que no ha pogut acompanyar-nos hui sou, cadascú amb la seua aportació, els responsables de què haja vist la llum Noves glòries a Espanya. Per tant, estic molt agraït a tots i a totes. Gràcies, amics.

Disculpeu-me, ja que hui m'és impossible agrair un a un la col·laboració de tots vosaltres. Permeteu, però, que faça unes poques excepcions. Vull agrair tot el que m'heu aportat Amparo i Raül (tranquil, Raül, que hui la cosa serà més curta que el dia de la tesi doctoral), mos pares i mos germans (un dels quals ha de treballar a Catalunya perquè ací, tot i ser un professional magnífic, no hi ha faena per a ell) i els meus bons amics Alfred i Pepe.
Vull també destacar a les tres persones que m'acompanyen en esta taula. I no sols per haver tingut l'amabilitat d'estar ací, que també. A Ramon Lapiedra, rector d'esta universitat. Ell sí que fou un excel·lentíssim i magnífic rector. Una persona plena de dignitat que fou objecte d'atacs constants i impropis d'una societat democràtica avançada i que sempre els dugué amb elegància i modèstia. Ens ensenyà que ser un gran científic, estar compromés amb la nostra societat i amb el servici públic, tot alhora, era perfectament compatible. Gràcies, Ramon.
A Enric Morera, qui ha encapçalat un projecte que ha tornat a il·lusionar a centenars de milers de valencians. També als diputats Mònica Oltra i Fran Ferri, que han tingut l'amabilitat d'acompanyar-nos hui. Un bon amic em digué que, després del 22-M, veia gent que estava més alta, és dir, menys encorbada, que creia amb més força amb el nostre país. Enhorabona pels resultats en totes les comarques i, en especial, a la nostra ciutat de València. Ara el següent repte serà esdevenir una opció de govern per poder fer un país més pròsper, més lliure i més valencià. Gràcies, Enric, Mònica i Fran.
I també, lògicament, a Vicent Olmos. Amb tots els respectes per la competència, no n'hi havia a València un editor com tu. Moltes gràcies, Vicent, no sols per haver-me permès publicar el treball de pràcticament una dècada sinó per la teua cura per tots els detalls, per l'amor i treball què poses en tots els teus llibres. Noves glòries a Espanya, de moment, és la meua veritat. I Vicent Olmos, vull destacar-ho, no ha modificat ni una coma. L'editorial Afers, doncs, és un espai de llibertat per als investigadors i escriptors de la nostra terra. Noves glòries a Espanya és el que fa 61 d'una col·lecció, Recerca i Pensament, plena de llibres ben interessants que jo us anime a conéixer. Gràcies per tot, Vicent.
Vull, per últim, homenatjar, en veu ben alta i clara, al professor Romà de la Calle, catedràtic d'Estètica d'esta universitat i director del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat des de 2004 fins que un dia de març de 2010 va dir prou, prou a la censura. Es plantà a favor de la llibertat d'expressió. Un il·lustrat no podia fer una altra cosa. Mai no oblidaré, Romà, la teua humanitat amb els teus treballadors com jo i la teua dignitat. Gràcies, Romà.
De fet, m'agradaria pensar que Noves glòries a Espanya és una mil·lèsima de digne que el gest de Romà de la Calle. M'agradaria pensar que és un llibre valent, que diu coses que potser no agraden ni a uns ni a altres però que ajuden a entendre millor la nostra història recent i el nostre present.

Crec profundament que, front al silenci o la manipulació que alguns ens volen imposar, és una obligació ètica dels científics socials i, també, dels ciutadans investigar, conèixer i divulgar la nostra realitat. Si María Consuelo Reyna, la que fóra totpoderosa subdirectora i més tard directora de Las Provincias, declarà que la valenciana havia sigut, alerta!, "fue una transición tranquila, sin revanchas y sin historias de ningún tipo"; si l'actual govern de la Generalitat tracta de reescriure la història dels darrers trenta-cinc anys i si Joan Lerma ha afirmat que la Batalla de València conclogué l'any 1979, crec que calia escriure un llibre com este. De fet, en calen molt més. Des d'ací anime a sociòlegs, a economistes, a politòlegs, a historiadors, a psicòlegs, a antropòlegs, a juristes, a tots i a totes, a continuar treballant, cadascú des del seu lloc, perquè ells tinguen cada dia més difícil de prendre'ns el pèl. Potser sóc un ingenu, però jo sí que crec que el coneixement ens farà més lliures.
Alguns m'han dit que el títol i la coberta del llibre, amb la bandera espanyola, són una provocació. I tenen raó. Però, si ens fixem, presenten un sentit: contribuir a superar una visió simplista del conflicte identitari valencià, com si fóra un conflicte intern, com si no existira l'estat espanyol. A mi no em sembla casual que la monarquia espanyola accepte posar l'adjectiu de Reial a la secessionista Acadèmia de Cultura Valenciana; a mi no em sembla casual que s'haja tolerat un cert nivell de violència física i simbòlica contra els valencianistes; a mi no em sembla casual que Francisco Camps i el PP, a València i a Madrid, vulguen carregar-se les línies en valencià. No, no són casualitats.
Perquè l'anticatalanisme sol anar de la mà de l'antivalencianisme, és dir, de l'espanyolisme, més o menys explícit. Per això el títol de Noves glòries a Espanya. De fet, tampoc és casualitat que, com escrigué Francesc Pérez Moragon, el que fou un himne a Alfons XIII durant l'Exposició Regional de 1909 s'oficialitzara durant la dictadura de Primo de Rivera i esdevenira Himne "Regional". Seria en 1984 quan un PSPV-PSOE amb majoria absoluta a les Corts Valencianes el tornaria a oficialitzar.
I, en això d'ofrenar, el regionalisme anticatalanista ha contribuït d'una manera decisiva, com tracte de mostrar al llarg de les pàgines del llibre. Ho ha fet fins a tal extrem que ha esdevingut un autoctonisme que ha aconseguit desplaçar de la centralitat política, si més no en bona manera, a molts d'aquells que lluitaren per la democràcia i per l'autonomia, als quals vull homenatjar hui.

He pretés, modestament, que Noves glòries a Espanya no fóra tan sols una història de l'anticatalanisme sinó una aproximació a la societat valenciana del darrer quart de segle XX i principi del XXI des d'un angle que no s'havia fet fins ara, des de la ideologia dels qui, a hores d'ara, ens agrade o no (que a mi, com sabeu, no m'agrada) han esdevingut hegemònics.
I també he pretés estudiar allò que s'ha vingut a conèixer com "blaverisme". Però, a diferència de textos anteriors, de combat polític, este té una intenció analítica, d'entendre per què les coses han passat com han passat. No ha estat una tasca senzilla, entre d’altres qüestions perquè ha sigut presentat com una ideologia feixista i alhora folklòrica, pròpia d’ignorants i d’analfabets i que mereixeria la condemna més enèrgica. Si triomfà, segons aquestes veus, fou gràcies que Casp i Adlert traïren els seus ideals; Reyna capgirà la seua línia per interessos espuris; Abril Martorell, Broseta i Attard instrumentalitzaren els sentiments de la gent, etc.
Sense negar la importància d’estos elements, la «imaginació sociològica» dictava que calia anar més enllà i que esta mena d’explicacions no resultaven plenament convincents. De vegades és útil confrontar els arguments davant un espill: si Casp i els altres hagueren sigut fusterians, ¿la societat valenciana actual seria majoritàriament «catalanista»?, ¿hauria triomfat el paradigma fusterià? I, encara més, ¿haurien tingut la representativitat i influència que han assolit sense fer servir l’anticatalanisme? D’altra banda, ¿Lizondo, Rita i Camps han utilitzat el blaverisme com podrien haver fet servir qualsevol altra ideologia?, ¿no hi hagueren precedents importants d’anticatalanisme?, ¿no hi ha hagut convulsions relativament anàlogues en la modernitat?, ¿no s’ha fet servir el populisme i el regionalisme en molts altres territoris i períodes? El blaverisme ha sigut, sens dubte, un moviment específicament valencià, però ¿absolutament singular?, ¿sense cap concomitància amb altres moviments? La nostra València no és tan diferent d’altres països europeus.
Així crec que podem conceptualitzar allò que s’ha vingut a denominar "blaverisme" amb cinc trets fonamentals i definir-lo com un populisme anticatalanista, conservador, regionalista i espanyolista. De populismes n’hi hagut a Argentina i a Rússia però també ara a Holanda, Dinamarca o Finlàndia. L’anticatalanisme no és patrimoni dels valencians (també existeix, fins i tot, a Catalunya. Què és sinó Ciutadans?). Tampoc ho és l’espanyolisme. Ni el conservadorisme ni el regionalisme. En conseqüència, cap tret d’este populisme és absolutament singular. Els valencians, per tant, no som tan singularíssims. El que sí que és singular, a tot estirar, és la combinació d’estos i d’altres elements que conformaren el moviment anticatalanista. I, també, la penetració social d’este, ajudada per entitats històriques com la RACV i Lo Rat Penat (¿encara ha sorprés algú que el seu president, Enrique Esteve, el que fóra diputat provincial del PP, s’haja mostrat partidari de carregar-se l’escolarització en valencià?), una alta penetració en el teixit festiu d’esta ciutat i, en concret, en les falles, amb la instrumentalització de rituals com la Processó Cívica de la Senyera cada 9 d’octubre, amb uns mitjans de comunicació molt poderosos com Las Provincias o Canal 9 i amb la Generalitat, tot un govern autonòmic amb un pressupost milionari, tot i que ara endeutat fins a les celles.

No és d'estranyar, per tant, que la penetració social haja superat amb escreix els seus límits originaris. I el regionalisme anticatalanista s'expandirà molt més lluny de la ciutat de València (vull recordar, per exemple, que UV traurà un diputat per la circumscripció de Castelló la legislatura 1991-1995) i molt més lluny dels votants dretans. Al respecte, permeteu-me que lligga una cita d'Antonio Palomares, ni més ni menys que secretari general del  PCE-PCPV durant la transició democràtica: «jo tenia, front als intents de catalanitzar el PCE-PCPV, que defensar la política dels comunistes valencians». Fins i tot acusarà els «catalanistes», els qui sens dubte més havien lluitat per assolir l’autogovern, de boicotejar-lo: «aquí n’hi havia gent interessada en que no hi hagués autonomia valenciana, perquè la dinàmica superior catalana tirés dels valencians en el projecte dels PPCC. Jo sé que esta idea és molt audaç». Molt audaç, sí, senyor.
Al respecte, el que fou President de la Generalitat de 1982 a 1995, Joan Lermà, declarà que «l’esquerra va cedir en tots els símbols, i la dreta va tindre que cedir en tot el contingut [¿a tot el contingut es referia a l'autonomia de segona per la via del 143?], (...) Però lo ben cert és que els símbols no eren símbols comuns per a tots els valencians. Eren un element de divisió que havia utilitzat la dreta tradicionalment. (...) Jo crec que afortunadament vàrem eixir, la gent va agrair que els traguérem d’este debat esterilitzant i de divisió dels valencians, i que començàrem a funcionar». Però a funcionar en quina direcció? Doncs en la via d'ofrenar noves glòries a Espanya.
De tal manera que els símbols són importants per a entendre el conflicte identitari valencià però no podem quedar-nos només amb això. Darrere dels símbols hi ha projectes polítics i intencionalitats. Proscriure el concepte de País Valencià, identificar-lo amb catalanistes renegats i traïdors, significava exactament convertir València en una regió, més aviat folclòrica, d’Espanya. Ofrenar noves glòries a Espanya significa exactament això, convertir-nos en levantinos, invisibilitzar-nos com a poble. Això és el que denúncia, amb dades i proves, el llibre que presentem hui ací.
En este llibre no he pretés ajustar comptes amb ningú, ni menys encara, com alguns han insinuat, amb Joan Fuster. Això no entrava dins dels meus objectius. Utilitze el fusterianisme com a espill per tractar d’entendre el regionalisme anticatalanista valencià. Uns altres llibres hauran d’encarregar-se d’analitzar el nacionalisme valencià des de 1962. Noves glòries a Espanya tampoc és un assaig polític per a l'acció. Això, en tot cas, serà motiu d’un altre llibre que potser també publicarà Afers. I tampoc ho explica, ni de bon tros, “tot”. El que a mi m’agradaria és que es completara amb altres estudis i amb altres visions.

Per acabar deixeu-me que compartisca amb vosaltres una cosa: per fortuna tinc col·legues amb sentit de l’humor. Alguns, ací presents i que no vull assenyalar, han escrit en les xarxes socials que s’estimen, més que llegir-lo, esperar-se a que isca la pel·lícula. No ho sé, com ho vorà això, l’editor. Fins i tot, s'havien assignat ja alguns personatges: a alguna li havien adjudicat el paper de Mª Consuelo Reyna, i a mi, que jo sé que m'estimen tot i que fan tot el possible per a que no ho parega, el de Juan García Sentandreu. Encara sort que, degut al sobrepés, no m'oferiren un altre paper.
En qualsevol cas, si Noves glòries a Espanya tinguera una versió cinematogràfica, certament, no seria una comèdia. Esta és una història trista, narra i interpreta els fets de la nostra història recent, on certament hem perdut oportunitats. He vist Amparo llegint-lo al meu costat, al llit, lamentant-se de com ens havien enganyat una part important de les elits valencianes. No patiu que també hi ha algunes notes d'humor. Però en qualsevol dels casos la pel·lícula no la podríem encabir en les tragèdies fatalistes. Ací, afortunadament, el final l’hem d’escriure tots nosaltres. Encara no està escrit. Conèixer la nostra història i la nostra societat ens permetrà imaginar i treballar per uns altres finals. Amb eixa confiança he escrit Noves glòries a Espanya.
Moltes gràcies.
Ciutat de València, 16 de juny de 2011

dimarts, 12 de juliol de 2011

Èxit en la presentació del llibre en el Col·legi Major Rector Pesset el 16 de juny

El passat 16 de juny la Sala de la Muralla del Col·legi Major Rector Pesset de València quedà xicoteta per acollir les més de huitanta persones que s'hi aplegaren. Intervingueren l'editor Vicent Olmos, l'exrector de la Universitat de València Ramon Lapiedra, el secretari general del Bloc i síndic del Grup Parlamentari Compromís a les Corts Valenciana Enric Morera i l'autor del llibre Vicent Flor. Moltes gràcies a totes i a tots per l'èxit de la presentació!

Les fotografies següents són de Ricard Triviño, autor de la fotografia de la coberta i al qual li estem molt agraïts.