Així mateix tindrà lloc la inauguració de l'exposició "Papers" de l'artista Pau Lluesa.
dimecres, 27 de juliol del 2011
dijous, 14 de juliol del 2011
Parlament de Vicent Flor en la presentació en el Col·legi Major Rector Peset
Bona vesprada a totes i a tots. Moltes gràcies, de tot cor, per compartir estos moments amb mi i amb tots nosaltres. Estar rodejat de tants amics m'ompli de satisfacció.
De fet, qualsevol llibre que signa algú és resultat de les aportacions i dels ajuts de moltes persones. Noves glòries a Espanya, sense dubte, també. Els qui esteu ací, en esta Sala de la Muralla d'un Palau dedicat a un Rector de la Universitat de València afusellat pel règim dictatorial i criminal (sí, dictatorial i criminal) de Francisco Franco, i també més gent que no ha pogut acompanyar-nos hui sou, cadascú amb la seua aportació, els responsables de què haja vist la llum Noves glòries a Espanya. Per tant, estic molt agraït a tots i a totes. Gràcies, amics.
Disculpeu-me, ja que hui m'és impossible agrair un a un la col·laboració de tots vosaltres. Permeteu, però, que faça unes poques excepcions. Vull agrair tot el que m'heu aportat Amparo i Raül (tranquil, Raül, que hui la cosa serà més curta que el dia de la tesi doctoral), mos pares i mos germans (un dels quals ha de treballar a Catalunya perquè ací, tot i ser un professional magnífic, no hi ha faena per a ell) i els meus bons amics Alfred i Pepe.
Vull també destacar a les tres persones que m'acompanyen en esta taula. I no sols per haver tingut l'amabilitat d'estar ací, que també. A Ramon Lapiedra, rector d'esta universitat. Ell sí que fou un excel·lentíssim i magnífic rector. Una persona plena de dignitat que fou objecte d'atacs constants i impropis d'una societat democràtica avançada i que sempre els dugué amb elegància i modèstia. Ens ensenyà que ser un gran científic, estar compromés amb la nostra societat i amb el servici públic, tot alhora, era perfectament compatible. Gràcies, Ramon.
A Enric Morera, qui ha encapçalat un projecte que ha tornat a il·lusionar a centenars de milers de valencians. També als diputats Mònica Oltra i Fran Ferri, que han tingut l'amabilitat d'acompanyar-nos hui. Un bon amic em digué que, després del 22-M, veia gent que estava més alta, és dir, menys encorbada, que creia amb més força amb el nostre país. Enhorabona pels resultats en totes les comarques i, en especial, a la nostra ciutat de València. Ara el següent repte serà esdevenir una opció de govern per poder fer un país més pròsper, més lliure i més valencià. Gràcies, Enric, Mònica i Fran.
I també, lògicament, a Vicent Olmos. Amb tots els respectes per la competència, no n'hi havia a València un editor com tu. Moltes gràcies, Vicent, no sols per haver-me permès publicar el treball de pràcticament una dècada sinó per la teua cura per tots els detalls, per l'amor i treball què poses en tots els teus llibres. Noves glòries a Espanya, de moment, és la meua veritat. I Vicent Olmos, vull destacar-ho, no ha modificat ni una coma. L'editorial Afers, doncs, és un espai de llibertat per als investigadors i escriptors de la nostra terra. Noves glòries a Espanya és el que fa 61 d'una col·lecció, Recerca i Pensament, plena de llibres ben interessants que jo us anime a conéixer. Gràcies per tot, Vicent.
Vull, per últim, homenatjar, en veu ben alta i clara, al professor Romà de la Calle, catedràtic d'Estètica d'esta universitat i director del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat des de 2004 fins que un dia de març de 2010 va dir prou, prou a la censura. Es plantà a favor de la llibertat d'expressió. Un il·lustrat no podia fer una altra cosa. Mai no oblidaré, Romà, la teua humanitat amb els teus treballadors com jo i la teua dignitat. Gràcies, Romà.
De fet, m'agradaria pensar que Noves glòries a Espanya és una mil·lèsima de digne que el gest de Romà de la Calle. M'agradaria pensar que és un llibre valent, que diu coses que potser no agraden ni a uns ni a altres però que ajuden a entendre millor la nostra història recent i el nostre present.
Crec profundament que, front al silenci o la manipulació que alguns ens volen imposar, és una obligació ètica dels científics socials i, també, dels ciutadans investigar, conèixer i divulgar la nostra realitat. Si María Consuelo Reyna, la que fóra totpoderosa subdirectora i més tard directora de Las Provincias, declarà que la valenciana havia sigut, alerta!, "fue una transición tranquila, sin revanchas y sin historias de ningún tipo"; si l'actual govern de la Generalitat tracta de reescriure la història dels darrers trenta-cinc anys i si Joan Lerma ha afirmat que la Batalla de València conclogué l'any 1979, crec que calia escriure un llibre com este. De fet, en calen molt més. Des d'ací anime a sociòlegs, a economistes, a politòlegs, a historiadors, a psicòlegs, a antropòlegs, a juristes, a tots i a totes, a continuar treballant, cadascú des del seu lloc, perquè ells tinguen cada dia més difícil de prendre'ns el pèl. Potser sóc un ingenu, però jo sí que crec que el coneixement ens farà més lliures.
Alguns m'han dit que el títol i la coberta del llibre, amb la bandera espanyola, són una provocació. I tenen raó. Però, si ens fixem, presenten un sentit: contribuir a superar una visió simplista del conflicte identitari valencià, com si fóra un conflicte intern, com si no existira l'estat espanyol. A mi no em sembla casual que la monarquia espanyola accepte posar l'adjectiu de Reial a la secessionista Acadèmia de Cultura Valenciana; a mi no em sembla casual que s'haja tolerat un cert nivell de violència física i simbòlica contra els valencianistes; a mi no em sembla casual que Francisco Camps i el PP, a València i a Madrid, vulguen carregar-se les línies en valencià. No, no són casualitats.
Perquè l'anticatalanisme sol anar de la mà de l'antivalencianisme, és dir, de l'espanyolisme, més o menys explícit. Per això el títol de Noves glòries a Espanya. De fet, tampoc és casualitat que, com escrigué Francesc Pérez Moragon, el que fou un himne a Alfons XIII durant l'Exposició Regional de 1909 s'oficialitzara durant la dictadura de Primo de Rivera i esdevenira Himne "Regional". Seria en 1984 quan un PSPV-PSOE amb majoria absoluta a les Corts Valencianes el tornaria a oficialitzar.
I, en això d'ofrenar, el regionalisme anticatalanista ha contribuït d'una manera decisiva, com tracte de mostrar al llarg de les pàgines del llibre. Ho ha fet fins a tal extrem que ha esdevingut un autoctonisme que ha aconseguit desplaçar de la centralitat política, si més no en bona manera, a molts d'aquells que lluitaren per la democràcia i per l'autonomia, als quals vull homenatjar hui.
He pretés, modestament, que Noves glòries a Espanya no fóra tan sols una història de l'anticatalanisme sinó una aproximació a la societat valenciana del darrer quart de segle XX i principi del XXI des d'un angle que no s'havia fet fins ara, des de la ideologia dels qui, a hores d'ara, ens agrade o no (que a mi, com sabeu, no m'agrada) han esdevingut hegemònics.
I també he pretés estudiar allò que s'ha vingut a conèixer com "blaverisme". Però, a diferència de textos anteriors, de combat polític, este té una intenció analítica, d'entendre per què les coses han passat com han passat. No ha estat una tasca senzilla, entre d’altres qüestions perquè ha sigut presentat com una ideologia feixista i alhora folklòrica, pròpia d’ignorants i d’analfabets i que mereixeria la condemna més enèrgica. Si triomfà, segons aquestes veus, fou gràcies que Casp i Adlert traïren els seus ideals; Reyna capgirà la seua línia per interessos espuris; Abril Martorell, Broseta i Attard instrumentalitzaren els sentiments de la gent, etc.
Sense negar la importància d’estos elements, la «imaginació sociològica» dictava que calia anar més enllà i que esta mena d’explicacions no resultaven plenament convincents. De vegades és útil confrontar els arguments davant un espill: si Casp i els altres hagueren sigut fusterians, ¿la societat valenciana actual seria majoritàriament «catalanista»?, ¿hauria triomfat el paradigma fusterià? I, encara més, ¿haurien tingut la representativitat i influència que han assolit sense fer servir l’anticatalanisme? D’altra banda, ¿Lizondo, Rita i Camps han utilitzat el blaverisme com podrien haver fet servir qualsevol altra ideologia?, ¿no hi hagueren precedents importants d’anticatalanisme?, ¿no hi ha hagut convulsions relativament anàlogues en la modernitat?, ¿no s’ha fet servir el populisme i el regionalisme en molts altres territoris i períodes? El blaverisme ha sigut, sens dubte, un moviment específicament valencià, però ¿absolutament singular?, ¿sense cap concomitància amb altres moviments? La nostra València no és tan diferent d’altres països europeus.
Així crec que podem conceptualitzar allò que s’ha vingut a denominar "blaverisme" amb cinc trets fonamentals i definir-lo com un populisme anticatalanista, conservador, regionalista i espanyolista. De populismes n’hi hagut a Argentina i a Rússia però també ara a Holanda, Dinamarca o Finlàndia. L’anticatalanisme no és patrimoni dels valencians (també existeix, fins i tot, a Catalunya. Què és sinó Ciutadans?). Tampoc ho és l’espanyolisme. Ni el conservadorisme ni el regionalisme. En conseqüència, cap tret d’este populisme és absolutament singular. Els valencians, per tant, no som tan singularíssims. El que sí que és singular, a tot estirar, és la combinació d’estos i d’altres elements que conformaren el moviment anticatalanista. I, també, la penetració social d’este, ajudada per entitats històriques com la RACV i Lo Rat Penat (¿encara ha sorprés algú que el seu president, Enrique Esteve, el que fóra diputat provincial del PP, s’haja mostrat partidari de carregar-se l’escolarització en valencià?), una alta penetració en el teixit festiu d’esta ciutat i, en concret, en les falles, amb la instrumentalització de rituals com la Processó Cívica de la Senyera cada 9 d’octubre, amb uns mitjans de comunicació molt poderosos com Las Provincias o Canal 9 i amb la Generalitat, tot un govern autonòmic amb un pressupost milionari, tot i que ara endeutat fins a les celles.
No és d'estranyar, per tant, que la penetració social haja superat amb escreix els seus límits originaris. I el regionalisme anticatalanista s'expandirà molt més lluny de la ciutat de València (vull recordar, per exemple, que UV traurà un diputat per la circumscripció de Castelló la legislatura 1991-1995) i molt més lluny dels votants dretans. Al respecte, permeteu-me que lligga una cita d'Antonio Palomares, ni més ni menys que secretari general del PCE-PCPV durant la transició democràtica: «jo tenia, front als intents de catalanitzar el PCE-PCPV, que defensar la política dels comunistes valencians». Fins i tot acusarà els «catalanistes», els qui sens dubte més havien lluitat per assolir l’autogovern, de boicotejar-lo: «aquí n’hi havia gent interessada en que no hi hagués autonomia valenciana, perquè la dinàmica superior catalana tirés dels valencians en el projecte dels PPCC. Jo sé que esta idea és molt audaç». Molt audaç, sí, senyor.
Al respecte, el que fou President de la Generalitat de 1982 a 1995, Joan Lermà, declarà que «l’esquerra va cedir en tots els símbols, i la dreta va tindre que cedir en tot el contingut [¿a tot el contingut es referia a l'autonomia de segona per la via del 143?], (...) Però lo ben cert és que els símbols no eren símbols comuns per a tots els valencians. Eren un element de divisió que havia utilitzat la dreta tradicionalment. (...) Jo crec que afortunadament vàrem eixir, la gent va agrair que els traguérem d’este debat esterilitzant i de divisió dels valencians, i que començàrem a funcionar». Però a funcionar en quina direcció? Doncs en la via d'ofrenar noves glòries a Espanya.
De tal manera que els símbols són importants per a entendre el conflicte identitari valencià però no podem quedar-nos només amb això. Darrere dels símbols hi ha projectes polítics i intencionalitats. Proscriure el concepte de País Valencià, identificar-lo amb catalanistes renegats i traïdors, significava exactament convertir València en una regió, més aviat folclòrica, d’Espanya. Ofrenar noves glòries a Espanya significa exactament això, convertir-nos en levantinos, invisibilitzar-nos com a poble. Això és el que denúncia, amb dades i proves, el llibre que presentem hui ací.
En este llibre no he pretés ajustar comptes amb ningú, ni menys encara, com alguns han insinuat, amb Joan Fuster. Això no entrava dins dels meus objectius. Utilitze el fusterianisme com a espill per tractar d’entendre el regionalisme anticatalanista valencià. Uns altres llibres hauran d’encarregar-se d’analitzar el nacionalisme valencià des de 1962. Noves glòries a Espanya tampoc és un assaig polític per a l'acció. Això, en tot cas, serà motiu d’un altre llibre que potser també publicarà Afers. I tampoc ho explica, ni de bon tros, “tot”. El que a mi m’agradaria és que es completara amb altres estudis i amb altres visions.
Per acabar deixeu-me que compartisca amb vosaltres una cosa: per fortuna tinc col·legues amb sentit de l’humor. Alguns, ací presents i que no vull assenyalar, han escrit en les xarxes socials que s’estimen, més que llegir-lo, esperar-se a que isca la pel·lícula. No ho sé, com ho vorà això, l’editor. Fins i tot, s'havien assignat ja alguns personatges: a alguna li havien adjudicat el paper de Mª Consuelo Reyna, i a mi, que jo sé que m'estimen tot i que fan tot el possible per a que no ho parega, el de Juan García Sentandreu. Encara sort que, degut al sobrepés, no m'oferiren un altre paper.
En qualsevol cas, si Noves glòries a Espanya tinguera una versió cinematogràfica, certament, no seria una comèdia. Esta és una història trista, narra i interpreta els fets de la nostra història recent, on certament hem perdut oportunitats. He vist Amparo llegint-lo al meu costat, al llit, lamentant-se de com ens havien enganyat una part important de les elits valencianes. No patiu que també hi ha algunes notes d'humor. Però en qualsevol dels casos la pel·lícula no la podríem encabir en les tragèdies fatalistes. Ací, afortunadament, el final l’hem d’escriure tots nosaltres. Encara no està escrit. Conèixer la nostra història i la nostra societat ens permetrà imaginar i treballar per uns altres finals. Amb eixa confiança he escrit Noves glòries a Espanya.
Moltes gràcies.
Ciutat de València, 16 de juny de 2011
dimarts, 12 de juliol del 2011
Èxit en la presentació del llibre en el Col·legi Major Rector Pesset el 16 de juny
El passat 16 de juny la Sala de la Muralla del Col·legi Major Rector Pesset de València quedà xicoteta per acollir les més de huitanta persones que s'hi aplegaren. Intervingueren l'editor Vicent Olmos, l'exrector de la Universitat de València Ramon Lapiedra, el secretari general del Bloc i síndic del Grup Parlamentari Compromís a les Corts Valenciana Enric Morera i l'autor del llibre Vicent Flor. Moltes gràcies a totes i a tots per l'èxit de la presentació!
Les fotografies següents són de Ricard Triviño, autor de la fotografia de la coberta i al qual li estem molt agraïts.
dimarts, 28 de juny del 2011
Dimarts 5 de juliol, a les 19'00h, a la FNAC de València, presentació de "Noves glòries a Espanya"
Dimarts 5 de juliol, a les 19'00h, a la FNAC de València, presentació de Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, de Vicent Flor.
Hi intervindran: Mònica Oltra (Diputada de Compromís a les Corts Valencianes), J. J. Pérez Benlloch (periodista), Vicent Flor (autor del llibre) i Vicent Olmos (editor).
dilluns, 27 de juny del 2011
Vicent Flor: “L'anticatalanisme no és un negoci rendible”
Sosté la tesi que el blaverisme, l'anticatalanisme valencià, va condicionar la conformació de la identitat valenciana actual i el sistema polític d'una forma decisiva. “No van ser quatre gats i van tindre molt de poder”, afirma Flor. A la forta implantació social i mediàtica d'aquest moviment, atribueix Flor les “anormals” relacions actuals entre Catalunya i el País Valencià. [Vicent Flor: Noves glòries a Espanya. Anticatalnisme i identitat valenciana, Editorial Afers]* * *
- Perquè es pensaven que la coalició Compromís no entraria en les Corts. En tot cas, jo crec que s'ha utilitzat prèviament a la campanya. El setge a TV3 no va ser casual, ni dificultar l'actuació de Lluís Llach en la manifestació del 25 d'abril, tampoc.
- En el seu llibre assegura que el blaverisme no s'ha esvaït completament, però en quatre anys el partit polític que genuïnament el representa —al marge del PP—, Coalició Valenciana, ha passat de 42.679 vots a 12.693.
- Els resultats electorals del 22 de maig ens diuen que el PP ha aconseguit establir una hegemonia política al País Valencià presentant-se com el partit que defèn els interessos dels valencians. La tesi és que el blaverisme no ha mort, sinó que ha estat instrumentalitzat i comprat dins un discurs polièdric com és el del PP.
- I podria tornar un partit anticatalanista independent del PP, a l'estil de la Unió Valenciana dels anys huitanta i noranta?
- Ho veig difícil perquè els resultats no els acompanyen. Ara bé, el que tinc clar és que si hi ha alguna possibilitat que el PP perda la Generalitat valenciana en 2015, el fantasma de l'anticatalanisme, dissortadament, tornarà a aparèixer.
- Per què va tindre tant d'èxit el blaverisme?
- Per molts factors, entre els quals jo destacaria que no van ser quatre gats, com s'ha afirmat sempre; que van guanyar la batalla dels símbols; que van aconseguir una legítima representació institucional, cosa que va facilitar la seua visibilitat i projecció social, sobretot en el món faller; que va connectar amb el valencianisme sentimental; i que va tindre líders carismàtics com ara Vicente González Lizondo i Rita Barberá.
- Vostè critica que el valencianisme d'arrel fusteriana [Joan Fuster], contrari al blaverisme, no ha sabut vendre el seu discurs ni tindre un líder amb projecció social?
- Durant la transició es va pecar d'un de excés de racionalisme. Al País Valencià, hi ha un valencianisme que no està ben situat en el terreny de les tradicions i la identitat regional històrica, cosa que el blaverisme aprofita per a estrangeritzar el valencianisme i convertir-lo en una proposta pretesament al servei de l'imperialisme català, quan realment els nacionalistes que vénen de Fuster són els que treballaven pel País Valencià, el valencià i l'autogovern. Crec que s'han de superar errors del discurs del passat i utilitzar el fenomen social de la diputada de Compromís Mònica Oltra per buscar nous líders.
- Lamenta el distanciament entre Catalunya i el País Valencià.
- El blaverisme, en aquest sentit, va se demolidor i molt efectiu. El més dramàtic és que ha afectat tots els teixits. Econòmicament suposa unes pèrdues anuals de 8.300 milions d'euros. Com a negoci, l'anticatalanisme no és rendible.
- Li és incòmode el País Valencià a Catalunya?
- A Catalunya, sovint es percep el País Valencià com a producte de l'anticatalanisme i això li provoca un certa incomoditat, però hi ha una valencianofília.
- No podem parlar, per tant, de relacions normalitzades a curt termini.
- No, però sóc moderadament optimista.
Tere Rodríguez
Avui (10-VI-2011)
Avui (10-VI-2011)
dijous, 23 de juny del 2011
Tots a una veu
Un servidor ha de confessar-los que escriu aquestes ratlles encara impressionat per la lectura d’un llibre insòlit. Insòlit per excel·lent i sobretot per rar, perquè un llibre així s’hauria d’haver publicat ja fa temps i ha calgut esperar-lo massa. Em referesc a Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana [Editorial Afers], de Vicent Flor: un estudi sociològic que analitza el fenomen del blaverisme d’una manera documentada, perspicaç i atenta als matisos, que ací poden ser insidiosos.Els estudiosos valencians han tingut evidents dificultats a l’hora d’encarar-se amb aquest fenomen. En primer lloc pel seu caràcter visceral, difús i contradictori (tradicionalista en el discurs i innovador en els mètodes, regionalista, ma non tanto, etc.), pel seu èxit fulgurant, per la seua capacitat de transformació i, last but not least, perquè era un torpede en la línia de flotació del nacionalisme valencià. D’altra banda, l’escàs coneixement que es tenia dels moviments populistes en dificultava encara més la comprensió. En aquest sentit, el blaverisme no era, com s’ha dit, una anomalia, sinó una variant. La comparació amb fenòmens semblants, a fi d’establir-ne les peculiaritats i els trets comuns, és encara un camp obert.
Per descomptat, fa anys que hi ha intents de caracteritzar el blaverisme, però sovint han pecat d’un simplisme excessiu. Vicent Bello, per exemple, el considerava un feixisme pur i dur, i prou. En general, la bibliografia ha desentranyat prou bé els orígens del moviment en una col·lusió entre un franquisme en retirada, però amb els ressorts de poder intactes, i uns sectors socials atemorits per la veloç modernització de la societat, la crisi econòmica dels 70 i el convuls procés de canvis democràtics, contra una proposta renovadora, nacionalista i d’esquerra que posava en qüestió la nació espanyola, la subordinació social del valencià i l’statu quo sociopolític. Tot això és prou correcte, però no explica ni l’èxit social del blaverisme al llarg del temps ni la seua eficàcia a l’hora d’imposar una visió de la identitat valenciana que, a hores d’ara, és hegemònica (i ací no parlem només de símbols).
Una de les majors dificultats per a entendre els populismes és que, d’un costat, apel·len més als sentiments que a la doctrina i, per això, són extraordinàriament difusos i mal·leables. De l’altre, solen compartir prou trets amb moviments més coneguts, com els nacionalismes i els feixismes. El feixisme, en concret, té un component populista obvi. L’un i els altres pretenen encarnar, en acte, un ideal etern de poble i exclouen els dissidents com a traïdors; s’articulen contra un enemic comú, culpable de tot; són retòricament passadistes (arcàdics o naturalistes), antiracionalistes i molt bel·ligerants. A més, sovint col·laboren. Però les seues diferències no són únicament d’escala. Els populismes són més heterogenis, el contingut doctrinari és molt menor, i l’organització, més laxa. Els populismes són moviments d’estricta reacció contra una amenaça (real o imaginària), rarament obtenen el poder polític o saben sostenir-lo, llevat que la xenofòbia o algun ressentiment llargament covat els atie. En resum, són balbucents en la teoria i multiformes en la pràctica, i, per això, difícils d’estudiar.
Per això té més mèrit que Vicent Flor n’haja estudiat un (el que ens ocupa) molt bé. Ara no puc resumir un llibre dens i ric d’implicacions, però sí que puc dir que, al meu parer, traça un perfil ben convincent dels seus orígens, dinàmica i característiques, i també dels seus efectes. Per a Flor, la catalanofòbia visceral és la principal raó de ser del blaverisme, perquè representa l’alternativa que ha de véncer —parlem d’un regionalisme conservador i, sobretot, espanyol, i el model català en representa un rival absolut en la lluita per l’ànima del poble que ell afirma encarnar—, però no és només això. El blaverisme s’ha constituït com “un populisme conservador que, a partir d’una reformulació de la identitat regional, contribuirà a una formulació identitària que ha expulsat literalment del tauler de joc el nacionalisme valencià”. També ens diu que ha triomfat, perquè configura el marc identitari normal del nostre present. Fets com la reculada en l’ús del valencià es deuen, en no poca mesura, a aquest èxit.
De passada, Flor també diu coses interessants —i vàlides— sobre una societat que ha apostat en massa per la substitució lingüística i la castellanització mental, i sobre un nacionalisme que no va voler actualitzar els aspectes vius del patriotisme regional del qual provenia i que era —per esquifida que ens puga semblar— la seua tradició: un àmbit de pertinença que va cedir estúpidament a un populisme cerril i triomfant. Sobre tot això, hi hauria molt a parlar, precisament perquè aquest és un llibre molt ple de dades i d’idees. Val la pena llegir-lo.
dimarts, 7 de juny del 2011
Presentació a València de "Noves glòries a Espanya". Dijous 16 de juny a les 19'30h. al Col·legi Major Rector Peset
L’Editorial Afers es complau a convidar-vos
a l’acte de presentació del llibre
Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana,
de Vicent Flor,
que se celebrarà el dijous, 16 de juny de 2011, a les 19,30 hores,
a la sala de la Muralla del Col·legi Major Rector Peset,
plaça del Forn de Sant Nicolau, 4, de València.
Hi intervindran:
Ramon Lapiedra (Catedràtic emèrit d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València) / Enric Morera (Secretari General del Bloc i Síndic de Compromís a les Corts Valencianes) / Vicent Flor (autor del llibre) / Vicent Olmos (editor)
divendres, 3 de juny del 2011
dimarts, 17 de maig del 2011
Les primeres reaccions contra el llibre
Noves glòries a Espanya i l'autor ja han rebut les primeres reaccions des de l'espanyolisme anticatalanista. Pròpiament han sigut més reaccions a la notícia que aparegué en el diari Levante per banda del periodista Paco Cerdà titulat El poder invisible del blaverismo perquè mostren no haver llegit el llibre.
El 16 de juny i el 5 de juliol, presentacions a València. Pròximament una a Castelló i una altra a Barcelona
Ja tenim les dues dates de presentació de Noves glòries a Espanya a València: el dijous 16 de juny al Col·legi Major Rector Peset i el dimarts 5 de juliol a la FNAC. Reserveu-vos-les a l'agenda!
Després de l'estiu es farà una presentació a Castelló i una altra a Barcelona i a moltes comarques. Ja us informarem d'hores i dates exactes.
Després de l'estiu es farà una presentació a Castelló i una altra a Barcelona i a moltes comarques. Ja us informarem d'hores i dates exactes.
dissabte, 14 de maig del 2011
La izquierda valenciana buscar resolver su relación con las tradiciones, como las fallas. Líderes socialistas como Jorge Alarte o Carmen Alborch no dudan en vestirse de falleros si hace falta. | Los expertos alertan de cómo el PP ha "patrimonializado" las tradiciones
La foto fue ampliamente reproducida por los periódicos en las pasadas fallas de Valencia. Mónica Oltra, diputada de Compromís y destacado ariete contra el ejecutivo de Francisco Camps, aparecía vestida de fallera el día de la Ofrenda de Flores a la Verge dels Desamparts; acto central de estas soberbias fiestas valencianas. Un día antes, el líder del PSPV-PSOE, Jorge Alarte, difundía desde su oficina de prensa fotos suyas vestido de fallero, con gesto alegre, acompañado de también de dos falleras. Ambas fotos provocaron muchos comentarios, a favor y en contra, desde las filas de ambos partidos. Y eran hechos que confirmaban que la presencia de líderes de la izquierda valenciana en actos tradicionales o folklóricos se intentaba, de alguna manera, normalizar.
No ha sido así siempre, más bien al contrario. Si echamos la vista atrás, a los años 80, se pueden recordar múltiples historias, anécdotas, acontecimientos, que confirman la gran dificultad que siempre tuvo, y tiene aún, la izquierda valenciana para establecer una relación de normalidad con tradiciones tan importantes como, por ejemplo, las fallas, el día de la Verge dels Desamparats, que se celebró el pasado domingo, u otras manifestaciones populares como el Corpus. Un ejemplo: son muchos los que han señalado que el declive del PSOE local en la ciudad de Valencia a finales de los 80 estuvo, en parte, motivado por el duro enfrentamiento que mantuvo la ex alcaldesa de Valencia, la socialistas Clementina Ródenas, con la organización y las comisiones falleras. A lo que se sumó la denominada “batalla de Valencia”, en la que la derecha forzó que la simbología valenciana – denominación de la lengua, bandera e himno – fuera la que ella defendía. No sólo eso, los partidos de centro derecha supieron, como señala el profesor y crítico literario Alfred Mondría, “patrimonializar las tradiciones de los valencianos en beneficio propio”.
Vale la pena leer el libro del sociólogo valenciano Vicent Flor Noves glòries a Espanta; anticatalanisme i identitat valenciana para entenderlo. Explica Flor como “el blaverismo – movimiento anticatalanista que en los 80 y 90 tuvo su traducción política en Unión Valenciana y que se denomina así porque defendía la senyera con la franja azul – se convirtió en un instrumento político de oposición a los primeros gobiernos municipales socialistas, como reconocen los mismos anticatalanistas, y harán suyas las fallas”. Existe, además, un cierto “complejo” de un sector de la izquierda, no resuelto, sobre cómo posicionarse frente a algunas manifestaciones populares y, más aún, si tienen en totalidad o en parte un carácter religioso. Esta dificultad ha jugado con el tiempo a favor del PP, porque como señala Flor la sociedad valenciana entiende que estas manifestaciones como las fallas integran la auténtica “valencianidad” y estar contra ellas o no sumarse a ellas es, de alguna manera, ir contra Valencia. En su tiempo, ser de izquierda y fallero se observaba como una contradicción, incluso como algo de estética criticable. Hoy ya no es así, y la izquierda ya acepta y entiende las fallas como una manifestación popular por encima de las ideologías.
Por eso, líderes de la izquierda como Alarte, Oltra, la actual delegada del Gobierno, la socialista Ana Botella o la ex ministra de Cultura, Carmen Alborch, que fue candidata al Ayuntamiento de Valencia en el año 2007, han intentado e intentan romper esta situación de divorcio histórico entre estos partidos y las tradiciones. Su apuesta clara a sumarse a las manifestaciones populares es una clara prueba de que la izquierda también quiere participar de estos eventos, sin tener que renunciar a sus presupuestos ideológicos. A pesar de esto, desde la izquierda sigue existiendo una importante corriente de opinión contraria a normalizar la situación. Un debate que en la derecha hace años que está resuelto, en su beneficio. Una clave para entender, finalmente, el discurso político y apoyo electoral del PP, en especial en Valencia, donde la izquierda aún no ha encontrado el camino para erosionar la aplastante hegemonía del partido que lidera Rita Barberá.
Vale la pena leer el libro del sociólogo valenciano Vicent Flor Noves glòries a Espanta; anticatalanisme i identitat valenciana para entenderlo. Explica Flor como “el blaverismo – movimiento anticatalanista que en los 80 y 90 tuvo su traducción política en Unión Valenciana y que se denomina así porque defendía la senyera con la franja azul – se convirtió en un instrumento político de oposición a los primeros gobiernos municipales socialistas, como reconocen los mismos anticatalanistas, y harán suyas las fallas”. Existe, además, un cierto “complejo” de un sector de la izquierda, no resuelto, sobre cómo posicionarse frente a algunas manifestaciones populares y, más aún, si tienen en totalidad o en parte un carácter religioso. Esta dificultad ha jugado con el tiempo a favor del PP, porque como señala Flor la sociedad valenciana entiende que estas manifestaciones como las fallas integran la auténtica “valencianidad” y estar contra ellas o no sumarse a ellas es, de alguna manera, ir contra Valencia. En su tiempo, ser de izquierda y fallero se observaba como una contradicción, incluso como algo de estética criticable. Hoy ya no es así, y la izquierda ya acepta y entiende las fallas como una manifestación popular por encima de las ideologías.
Por eso, líderes de la izquierda como Alarte, Oltra, la actual delegada del Gobierno, la socialista Ana Botella o la ex ministra de Cultura, Carmen Alborch, que fue candidata al Ayuntamiento de Valencia en el año 2007, han intentado e intentan romper esta situación de divorcio histórico entre estos partidos y las tradiciones. Su apuesta clara a sumarse a las manifestaciones populares es una clara prueba de que la izquierda también quiere participar de estos eventos, sin tener que renunciar a sus presupuestos ideológicos. A pesar de esto, desde la izquierda sigue existiendo una importante corriente de opinión contraria a normalizar la situación. Un debate que en la derecha hace años que está resuelto, en su beneficio. Una clave para entender, finalmente, el discurso político y apoyo electoral del PP, en especial en Valencia, donde la izquierda aún no ha encontrado el camino para erosionar la aplastante hegemonía del partido que lidera Rita Barberá.
Bloc de La Vanguardia (12-V-2011)
dijous, 12 de maig del 2011
¿Dónde están los blaveros?
No, no es un espejismo. Es cierto, Unión Valenciana no se presenta a las elecciones autonómicas. Algún catalán que ha venido por Valencia en las últimas semanas había formulado la pregunta, inquieto. Pero la explicación es sencilla: la fuerza política liderada por Vicente González Lizondo que en los 80 aglutinó todo el sentimiento regionalista y anticatalanista, la misma que en 1991 condicionó el Ayuntamiento de Valencia y que en 1995 pactó el gobierno autonómico con Eduardo Zaplana, ha acabado por tirar la toalla ante su depauperado suelo electoral. En un reciente acto celebrado en El Puig (Valencia), su presidente, José Manuel Miralles, oficializó la entrega del último aliento de esta formación —atención— al PP de Francisco Camps.
Finiquitaba así un proyecto que inició su debacle tras la muerte de Lizondo y el cambio de chaqueta de sus principales líderes anticatalanistas a las filas populares. Hoy, a decir verdad, el partido de Camps aglutina a todas las familias del centroderecha valenciano, incluidos los regionalistas. ¿Significa esto que el blaverismo —movimiento político y social, anticatalanista y tildado así porque defendían la senyera con la franja azul— ha muerto? Nada de eso. Vale la pena leer el libro de Vicent Flor, Noves glòries a Espanya, anticatalanisme i identitat valenciana (Editorial Afers), para comprender que el discurso de los blaveros no sólo no ha desaparecido, sino que “ha ganado”. “Está presente en el sistema institucional valenciano... Es la ideología oficial del País Valenciano”, señala Flor. Podría decirse lo contrario, como apunta este profesor y ensayista; los postulados nacionalistas del ensayista Joan Fuster han sido los grandes derrotados en el sistema institucional y estatutario.
A principios de los 90, Unión Valenciana llegó a tener más de 200.000 votos, pero en el 2007 apenas llegó a 20.000. En las últimas generales ya no presentaron listas. En estos años, sus líderes han intentado recobrar oxígeno atacando al PP, acusándolo de traidor; para al final pasarse todos a las filas de la fuerza hegemónica. Esta fuga hacia el PP fue también resultado de la operación del partido que entonces lideraba Zaplana para absorber el electorado valencianista, regionalista, anticatalanista, secesionista; y fue Rafael Blasco, conseller popular, ex conseller socialista y el más profesional de la política valenciana, para bien y para mal, el estratega. Dice Vicent Flor que, por todas estas razones, no se puede decir que el anticatalanismo esté finiquitado. En cualquier momento, como si de un ejército en reserva se tratara, puede volver a movilizarse; la tropa sólo está descansando.
Finiquitaba así un proyecto que inició su debacle tras la muerte de Lizondo y el cambio de chaqueta de sus principales líderes anticatalanistas a las filas populares. Hoy, a decir verdad, el partido de Camps aglutina a todas las familias del centroderecha valenciano, incluidos los regionalistas. ¿Significa esto que el blaverismo —movimiento político y social, anticatalanista y tildado así porque defendían la senyera con la franja azul— ha muerto? Nada de eso. Vale la pena leer el libro de Vicent Flor, Noves glòries a Espanya, anticatalanisme i identitat valenciana (Editorial Afers), para comprender que el discurso de los blaveros no sólo no ha desaparecido, sino que “ha ganado”. “Está presente en el sistema institucional valenciano... Es la ideología oficial del País Valenciano”, señala Flor. Podría decirse lo contrario, como apunta este profesor y ensayista; los postulados nacionalistas del ensayista Joan Fuster han sido los grandes derrotados en el sistema institucional y estatutario.
A principios de los 90, Unión Valenciana llegó a tener más de 200.000 votos, pero en el 2007 apenas llegó a 20.000. En las últimas generales ya no presentaron listas. En estos años, sus líderes han intentado recobrar oxígeno atacando al PP, acusándolo de traidor; para al final pasarse todos a las filas de la fuerza hegemónica. Esta fuga hacia el PP fue también resultado de la operación del partido que entonces lideraba Zaplana para absorber el electorado valencianista, regionalista, anticatalanista, secesionista; y fue Rafael Blasco, conseller popular, ex conseller socialista y el más profesional de la política valenciana, para bien y para mal, el estratega. Dice Vicent Flor que, por todas estas razones, no se puede decir que el anticatalanismo esté finiquitado. En cualquier momento, como si de un ejército en reserva se tratara, puede volver a movilizarse; la tropa sólo está descansando.
diumenge, 8 de maig del 2011
El poder invisible del blaverismo
Tesis doctoral sobre el valencianismo tricolor. Si usted cree que la marginalidad política del blaverismo significa la muerte del regionalismo anticatalán, anda equivocado. El sociólogo Vicent Flor, en una tesis reconvertida ahora en el ensayo Noves glòries a Espanya. Anticatalisme i identitat valenciana [Editorial Afers, amb pròleg de Salvador Cardús], defiende que el blaverismo —populista, españolista, conservador, anticatalanista— ha penetrado como un "alien" en la identidad valenciana hasta convertirse en la "ideología oficial" de la sociedad.
El blaverismo ha sido presentado, literalmente, como una ideología fascista y folclórica, propia de ignorantes y analfabetos, pasionales y activamente irracionales, o directamente desequilibrados. Lo representan, también se ha dicho, cuatro gatos encerrados en su búnquer-barraqueta, desde el que dominaron la Batalla de Valencia con su apuesta simbólica "trinitaria": senyera coronada con franja azul, una "llengua valenciana" independiente del catalán, y denominación de "Regne de València" —o "Comunitat Valenciana", a partir de 1982— frente al demonizado "País Valencià". Pero este movimiento magmático identificado con Unió Valenciana, el GAV, Lo Rat Penat, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, las Fallas o sectores ultra del Valencia CF, políticos como Lizondo o Sentandreu, y alguna reina ya sin trono, cuenta la versión oficial, pertenece a otra época. Hoy se identifica la ideología tricolor con algo residual que sólo aspira a las migajas electorales y a la marginalidad social. Punto final del blaverismo.
Hasta que ha llegado el sociólogo y profesor de la Universitat de València Vicent Flor con una tesis doctoral sobre "L'anticatalanisme al País Valencià: identitat i reproducció social del discurs del 'blaverisme'". Calificada por el tribunal con excelente cum laude tras más de una década de trabajo, ahora ha sido reconvertida en un profundo ensayo titulado Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana (Editorial Afers, 25 euros) que tumba las descripciones hegemónicas "demasiado simplistas o maniqueas" sobre el valencianismo tricolor con una postura revolucionaria: pese a las falsas apariencias, el blaverismo se ha introyectado en las venas de la identidad valenciana.
Escribe Flor: "Cualquier afirmación sobre la muerte o la situación moribunda del blaverismo es, en todo caso, un simple desideratum más que una descripción objetiva". De hecho, sostiene el sociólogo, "el blaverismo ya es una nueva tradición política en el País Valencià. (...) Ha influido decisivamente en el subsistema de partidos políticos y en el entramado institucional del autogobierno, de manera que ha devenido, al menos parcialmente, ideología oficial del País Valencià, un regionalismo banal, trivial, ordinario, que se ha expandido mediante un proceso de dominación simbólica. En buena medida, ser valenciano a estas alturas es una forma no sólo de no ser catalán, sino incluso de ser anticatalán".
Fin al silencio sobre el blaverismo
Porque lejos de haber colapsado con el final de la batalla de símbolos librada entre 1977 y 1982, apunta Flor, "el blaverismo ha llegado para permanecer y se ha instalado en la centralidad identitaria-política" valenciana. "La realidad social no es inalterable, pero el blaverismo ha conseguido instalarse, como un alien, en la identidad valenciana", concluye Vicent Flor en esta ambiciosa investigación sociológica que huye de apasionamientos ideológicos y que, según el autor, pone fin a la "ley del silencio" que pesaba sobre el estudio del blaverismo.
El libro, muy documentado, llega a esa conclusión tras casi 350 páginas de análisis de un movimiento ideológico del que explica sus cinco rasgos definitorios: "el populismo, el anticatalanismo, el conservadurismo, el regionalismo y el españolismo". Los epígrafes del libro dan una idea clara del retrato que Flor hace de los seguidores del blaverismo, a quienes presenta como "esencialistas", "guardianes de la autenticidad y de la verdad", "manipuladores", "victimistas", "justificadores de la violencia y/o violentos", "intransigentes, inflexibles y dogmáticos" o "hiperbólicos".
El precedente blasquista
Según recoge la investigación, "el blaverismo es un populismo regionalista y conservador que hace del anticatalanismo su leitmotiv fundamental para construir una región plenamente integrada en España y, a la vez, lo más alejada posible de Cataluña". Pero no ha inventado nada. El blaverismo tiene como precedentes anticatalanistas a la mayor parte del republicanismo de Valencia y Castelló y, especialmente, al blasquismo. Luego llegó el anticatalanismo franquista ("católico y tradicionalista, regionalista y españolista"), y en la Transición surgió el blaverismo, que apoyándose en estas bases creó "uno de los movimientos valencianos de masas más importantes de la historia reciente" y articuló "una valencianidad perfectamente complementaria con la españolidad; aún más, nacerá de ésta y subordinada a ésta".
Precisamente ahí reside una de las grandes claves de la obra de Flor: "El blaverismo ha sido el instrumento más eficaz del nacionalismo español en tierras valencianas, una de las vanguardias más eficaces en el conjunto del Estado en defensa del principio de la radical unidad de España ligada a un uniformismo cultural intransigente". Es, agrega, "una de las herramientas más útiles en el proceso de sustitución lingüística y en el freno del nacionalismo valenciano. Y además, ha permitido a muchos valencianos una defección (casi) definitiva hacia el valencianismo sin apenas mala conciencia".
De hecho, su propuesta anticatalanista —y sus derivados simbólicos, identitarios y políticos— ha calado hondo. Es "hegemónica y dominante", vista como "normal", mientras que el aparato ideológico y simbólico del fusterianismo se ha convertido en una "subcultura identitaria valenciana", constata Flor. "La asunción del discurso [blavero/anticatalanista] por parte del PP y, en alguna forma, del PSOE, es un indicador de hasta qué punto ha impregnado la política valenciana" y de cómo el blaverismo ha pasado a representar "uno de los grupos más influyentes en el país, hasta el extremo de devenir 'invisible'" y ser útil para lograr su soterrado objetivo: ofrendar, como reza el título y defiende su autor, noves glòries a Espanya.
Anticatalanismo Igual que Navarra, al revés que Baleares
El sociólogo Vicent Flor destaca que Valencia no es la única zona de España que ha generado anticatalanismo. Tampoco es la única que ha librado una guerra identitaria caracterizada por ir a la contra de una ideología demonizada. "Como en Navarra, el enfrentamiento identitario [en Valencia] no ha generado ningún otro consenso identitario que el de la victoria de un proyecto sobre otro. Ser valenciano, en general, es ser no catalán e incluso anticatalán, como ser navarro es ser no vasco y probablemente antinacionalista vasco y hasta antieuskérico", escribe el profesor Flor.
Distinto es el caso de Baleares. Flor destaca que en las islas (que también perteneció a la Corona de Aragón y que queda englobada en el mismo sistema lingüístico) no hay ninguna fuerza política que use el mensaje anticatalanista ni hay problema en llamarle catalán a su lengua. La respuesta se halla en que Baleares no ha tenido un movimiento análogo al blaverismo.
Trajectoria del sociólogo El viraje ideológico de un autor "converso": de la dura UV al Bloc
El autor de este análisis sociológico sobre el proceso de reconstrucción de una identidad valenciana impregnada de blaverismo cuenta con una pequeña historia que él mismo relata en la introducción del libro como ejercicio, dice, de "honestidad intelectual". En 1986, Flor entró con 15 años en las juventudes políticas de Unió Valenciana hasta que fue expulsado del partido el 20 de noviembre de 1993. Él remarca: "Nunca he militado en el blaverismo más radical ni he colaborado con él. (...) Podría haber sido de los GAV cuando era adolescente, ciertamente, pero no fue el caso". Después, "una particular evolución personal me hizo romper definitivamente con el blaverismo", dice. En 1993 fundó Joventut Valencianista. En 1995 ingresó en el Partit Valencià Nacionalista y, como partido fundador, en el Bloc, de cuya dirección formó parte hasta 2003. Ahora sigue pagando las cuotas de militante del Bloc. "Pero pienso —subraya en el libro— que ni la biografía personal ni la ideología actual me inhabilitan como sociólogo".
Cronología Cuatro etapas del blaverismo según la tesis de Flor
—1975-77: Nacimiento del blaverismo como grupo de presión.
—1977-82: Surge un partido minoritario (Unió Valenciana) pero con un apoyo significativo que condicionó la política valenciana y que devino en un intrimento de presión formidable en las políticas públicas y contribuyó a la legitimación del blaverismo.
—1995: El blaverismo impregna definitivamente al PP que, juntamente con otros discursos y matices, ha representado el blaverismo y se ha presentado como el partido que defiende “los” intereses de “los” valencianos, lo que ha coadyuvado a conseguir 17 victorias ininterrumpidas en los comicios entre 1993 y 2009.
—Resultado: El regionalismo anticatalanista ha contribuido /y lo sigue haciendo) de una manera fundamental a que la penetración del españolismo no tenga respuesta ni freno en la sociedad valenciana. Además, ha frenado de una forma decisiva las propuestas neovalencianistas herederas del fusterianismo.
Paco Cerdà
Levante-EMV (8-V-2011), p. 20
El blaverismo ha sido presentado, literalmente, como una ideología fascista y folclórica, propia de ignorantes y analfabetos, pasionales y activamente irracionales, o directamente desequilibrados. Lo representan, también se ha dicho, cuatro gatos encerrados en su búnquer-barraqueta, desde el que dominaron la Batalla de Valencia con su apuesta simbólica "trinitaria": senyera coronada con franja azul, una "llengua valenciana" independiente del catalán, y denominación de "Regne de València" —o "Comunitat Valenciana", a partir de 1982— frente al demonizado "País Valencià". Pero este movimiento magmático identificado con Unió Valenciana, el GAV, Lo Rat Penat, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, las Fallas o sectores ultra del Valencia CF, políticos como Lizondo o Sentandreu, y alguna reina ya sin trono, cuenta la versión oficial, pertenece a otra época. Hoy se identifica la ideología tricolor con algo residual que sólo aspira a las migajas electorales y a la marginalidad social. Punto final del blaverismo.
Hasta que ha llegado el sociólogo y profesor de la Universitat de València Vicent Flor con una tesis doctoral sobre "L'anticatalanisme al País Valencià: identitat i reproducció social del discurs del 'blaverisme'". Calificada por el tribunal con excelente cum laude tras más de una década de trabajo, ahora ha sido reconvertida en un profundo ensayo titulado Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana (Editorial Afers, 25 euros) que tumba las descripciones hegemónicas "demasiado simplistas o maniqueas" sobre el valencianismo tricolor con una postura revolucionaria: pese a las falsas apariencias, el blaverismo se ha introyectado en las venas de la identidad valenciana.
Escribe Flor: "Cualquier afirmación sobre la muerte o la situación moribunda del blaverismo es, en todo caso, un simple desideratum más que una descripción objetiva". De hecho, sostiene el sociólogo, "el blaverismo ya es una nueva tradición política en el País Valencià. (...) Ha influido decisivamente en el subsistema de partidos políticos y en el entramado institucional del autogobierno, de manera que ha devenido, al menos parcialmente, ideología oficial del País Valencià, un regionalismo banal, trivial, ordinario, que se ha expandido mediante un proceso de dominación simbólica. En buena medida, ser valenciano a estas alturas es una forma no sólo de no ser catalán, sino incluso de ser anticatalán".
Fin al silencio sobre el blaverismo
Porque lejos de haber colapsado con el final de la batalla de símbolos librada entre 1977 y 1982, apunta Flor, "el blaverismo ha llegado para permanecer y se ha instalado en la centralidad identitaria-política" valenciana. "La realidad social no es inalterable, pero el blaverismo ha conseguido instalarse, como un alien, en la identidad valenciana", concluye Vicent Flor en esta ambiciosa investigación sociológica que huye de apasionamientos ideológicos y que, según el autor, pone fin a la "ley del silencio" que pesaba sobre el estudio del blaverismo.
El libro, muy documentado, llega a esa conclusión tras casi 350 páginas de análisis de un movimiento ideológico del que explica sus cinco rasgos definitorios: "el populismo, el anticatalanismo, el conservadurismo, el regionalismo y el españolismo". Los epígrafes del libro dan una idea clara del retrato que Flor hace de los seguidores del blaverismo, a quienes presenta como "esencialistas", "guardianes de la autenticidad y de la verdad", "manipuladores", "victimistas", "justificadores de la violencia y/o violentos", "intransigentes, inflexibles y dogmáticos" o "hiperbólicos".
El precedente blasquista
Según recoge la investigación, "el blaverismo es un populismo regionalista y conservador que hace del anticatalanismo su leitmotiv fundamental para construir una región plenamente integrada en España y, a la vez, lo más alejada posible de Cataluña". Pero no ha inventado nada. El blaverismo tiene como precedentes anticatalanistas a la mayor parte del republicanismo de Valencia y Castelló y, especialmente, al blasquismo. Luego llegó el anticatalanismo franquista ("católico y tradicionalista, regionalista y españolista"), y en la Transición surgió el blaverismo, que apoyándose en estas bases creó "uno de los movimientos valencianos de masas más importantes de la historia reciente" y articuló "una valencianidad perfectamente complementaria con la españolidad; aún más, nacerá de ésta y subordinada a ésta".
Precisamente ahí reside una de las grandes claves de la obra de Flor: "El blaverismo ha sido el instrumento más eficaz del nacionalismo español en tierras valencianas, una de las vanguardias más eficaces en el conjunto del Estado en defensa del principio de la radical unidad de España ligada a un uniformismo cultural intransigente". Es, agrega, "una de las herramientas más útiles en el proceso de sustitución lingüística y en el freno del nacionalismo valenciano. Y además, ha permitido a muchos valencianos una defección (casi) definitiva hacia el valencianismo sin apenas mala conciencia".
De hecho, su propuesta anticatalanista —y sus derivados simbólicos, identitarios y políticos— ha calado hondo. Es "hegemónica y dominante", vista como "normal", mientras que el aparato ideológico y simbólico del fusterianismo se ha convertido en una "subcultura identitaria valenciana", constata Flor. "La asunción del discurso [blavero/anticatalanista] por parte del PP y, en alguna forma, del PSOE, es un indicador de hasta qué punto ha impregnado la política valenciana" y de cómo el blaverismo ha pasado a representar "uno de los grupos más influyentes en el país, hasta el extremo de devenir 'invisible'" y ser útil para lograr su soterrado objetivo: ofrendar, como reza el título y defiende su autor, noves glòries a Espanya.
Anticatalanismo Igual que Navarra, al revés que Baleares
El sociólogo Vicent Flor destaca que Valencia no es la única zona de España que ha generado anticatalanismo. Tampoco es la única que ha librado una guerra identitaria caracterizada por ir a la contra de una ideología demonizada. "Como en Navarra, el enfrentamiento identitario [en Valencia] no ha generado ningún otro consenso identitario que el de la victoria de un proyecto sobre otro. Ser valenciano, en general, es ser no catalán e incluso anticatalán, como ser navarro es ser no vasco y probablemente antinacionalista vasco y hasta antieuskérico", escribe el profesor Flor.
Distinto es el caso de Baleares. Flor destaca que en las islas (que también perteneció a la Corona de Aragón y que queda englobada en el mismo sistema lingüístico) no hay ninguna fuerza política que use el mensaje anticatalanista ni hay problema en llamarle catalán a su lengua. La respuesta se halla en que Baleares no ha tenido un movimiento análogo al blaverismo.
Trajectoria del sociólogo El viraje ideológico de un autor "converso": de la dura UV al Bloc
El autor de este análisis sociológico sobre el proceso de reconstrucción de una identidad valenciana impregnada de blaverismo cuenta con una pequeña historia que él mismo relata en la introducción del libro como ejercicio, dice, de "honestidad intelectual". En 1986, Flor entró con 15 años en las juventudes políticas de Unió Valenciana hasta que fue expulsado del partido el 20 de noviembre de 1993. Él remarca: "Nunca he militado en el blaverismo más radical ni he colaborado con él. (...) Podría haber sido de los GAV cuando era adolescente, ciertamente, pero no fue el caso". Después, "una particular evolución personal me hizo romper definitivamente con el blaverismo", dice. En 1993 fundó Joventut Valencianista. En 1995 ingresó en el Partit Valencià Nacionalista y, como partido fundador, en el Bloc, de cuya dirección formó parte hasta 2003. Ahora sigue pagando las cuotas de militante del Bloc. "Pero pienso —subraya en el libro— que ni la biografía personal ni la ideología actual me inhabilitan como sociólogo".
Cronología Cuatro etapas del blaverismo según la tesis de Flor
—1975-77: Nacimiento del blaverismo como grupo de presión.
—1977-82: Surge un partido minoritario (Unió Valenciana) pero con un apoyo significativo que condicionó la política valenciana y que devino en un intrimento de presión formidable en las políticas públicas y contribuyó a la legitimación del blaverismo.
—1995: El blaverismo impregna definitivamente al PP que, juntamente con otros discursos y matices, ha representado el blaverismo y se ha presentado como el partido que defiende “los” intereses de “los” valencianos, lo que ha coadyuvado a conseguir 17 victorias ininterrumpidas en los comicios entre 1993 y 2009.
—Resultado: El regionalismo anticatalanista ha contribuido /y lo sigue haciendo) de una manera fundamental a que la penetración del españolismo no tenga respuesta ni freno en la sociedad valenciana. Además, ha frenado de una forma decisiva las propuestas neovalencianistas herederas del fusterianismo.
Paco Cerdà
Levante-EMV (8-V-2011), p. 20
diumenge, 1 de maig del 2011
Ja en les principals llibreries! Que no t'ho conten!
Noves Glòries a Espanya ja està distribuït en les principals llibreries, al teu abast. I també es pot adquirir on-line al web de l'editorial Afers!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)