Tots a una veu

Un servidor ha de confessar-los que escriu aquestes ratlles encara impressionat per la lectura d’un llibre insòlit. Insòlit per excel·lent i sobretot per rar, perquè un llibre així s’hauria d’haver publicat ja fa temps i ha calgut esperar-lo massa. Em referesc a Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana [Editorial Afers], de Vicent Flor: un estudi sociològic que analitza el fenomen del blaverisme d’una manera documentada, perspicaç i atenta als matisos, que ací poden ser insidiosos.

Els estudiosos valencians han tingut evidents dificultats a l’hora d’encarar-se amb aquest fenomen. En primer lloc pel seu caràcter visceral, difús i contradictori (tradicionalista en el discurs i innovador en els mètodes, regionalista, ma non tanto, etc.), pel seu èxit fulgurant, per la seua capacitat de transformació i, last but not least, perquè era un torpede en la línia de flotació del nacionalisme valencià. D’altra banda, l’escàs coneixement que es tenia dels moviments populistes en dificultava encara més la comprensió. En aquest sentit, el blaverisme no era, com s’ha dit, una anomalia, sinó una variant. La comparació amb fenòmens semblants, a fi d’establir-ne les peculiaritats i els trets comuns, és encara un camp obert.

Per descomptat, fa anys que hi ha intents de caracteritzar el blaverisme, però sovint han pecat d’un simplisme excessiu. Vicent Bello, per exemple, el considerava un feixisme pur i dur, i prou. En general, la bibliografia ha desentranyat prou bé els orígens del moviment en una col·lusió entre un franquisme en retirada, però amb els ressorts de poder intactes, i uns sectors socials atemorits per la veloç modernització de la societat, la crisi econòmica dels 70 i el convuls procés de canvis democràtics, contra una proposta renovadora, nacionalista i d’esquerra que posava en qüestió la nació espanyola, la subordinació social del valencià i l’statu quo sociopolític. Tot això és prou correcte, però no explica ni l’èxit social del blaverisme al llarg del temps ni la seua eficàcia a l’hora d’imposar una visió de la identitat valenciana que, a hores d’ara, és hegemònica (i ací no parlem només de símbols).

Una de les majors dificultats per a entendre els populismes és que, d’un costat, apel·len més als sentiments que a la doctrina i, per això, són extraordinàriament difusos i mal·leables. De l’altre, solen compartir prou trets amb moviments més coneguts, com els nacionalismes i els feixismes. El feixisme, en concret, té un component populista obvi. L’un i els altres pretenen encarnar, en acte, un ideal etern de poble i exclouen els dissidents com a traïdors; s’articulen contra un enemic comú, culpable de tot; són retòricament passadistes (arcàdics o naturalistes), antiracionalistes i molt bel·ligerants. A més, sovint col·laboren. Però les seues diferències no són únicament d’escala. Els populismes són més heterogenis, el contingut doctrinari és molt menor, i l’organització, més laxa. Els populismes són moviments d’estricta reacció contra una amenaça (real o imaginària), rarament obtenen el poder polític o saben sostenir-lo, llevat que la xenofòbia o algun ressentiment llargament covat els atie. En resum, són balbucents en la teoria i multiformes en la pràctica, i, per això, difícils d’estudiar.

Per això té més mèrit que Vicent Flor n’haja estudiat un (el que ens ocupa) molt bé. Ara no puc resumir un llibre dens i ric d’implicacions, però sí que puc dir que, al meu parer, traça un perfil ben convincent dels seus orígens, dinàmica i característiques, i també dels seus efectes. Per a Flor, la catalanofòbia visceral és la principal raó de ser del blaverisme, perquè representa l’alternativa que ha de véncer —parlem d’un regionalisme conservador i, sobretot, espanyol, i el model català en representa un rival absolut en la lluita per l’ànima del poble que ell afirma encarnar—, però no és només això. El blaverisme s’ha constituït com “un populisme conservador que, a partir d’una reformulació de la identitat regional, contribuirà a una formulació identitària que ha expulsat literalment del tauler de joc el nacionalisme valencià”. També ens diu que ha triomfat, perquè configura el marc identitari normal del nostre present. Fets com la reculada en l’ús del valencià es deuen, en no poca mesura, a aquest èxit.

De passada, Flor també diu coses interessants —i vàlides— sobre una societat que ha apostat en massa per la substitució lingüística i la castellanització mental, i sobre un nacionalisme que no va voler actualitzar els aspectes vius del patriotisme regional del qual provenia i que era —per esquifida que ens puga semblar— la seua tradició: un àmbit de pertinença que va cedir estúpidament a un populisme cerril i triomfant. Sobre tot això, hi hauria molt a parlar, precisament perquè aquest és un llibre molt ple de dades i d’idees. Val la pena llegir-lo.

Enric Sòria
El País, “Quadern”, 557 (9-VI-2011), p. 4